Cada any, el 27 de març es celebra el “Dia Mundial del Teatre”.

Institut del Teatre - Vic
Programa d’activitats:

Divendres 24 de març
de 16:00 a 20:00h.

JORNADA DE PORTES OBERTES

Durant tota la tarda tindrem les nostres instal•lacions obertes al públic i a la ciutat. Informarem de les nostres activitats, del que tenim previst per al curs vinent i de les dates de preinscripció dels cursos d’iniciació. També es podran veure treballs del què s’ha fet fins ara enregistrats. Obrim les aules, el teatre i la biblioteca a tothom que vulgui visitar-ho i ho vulgui conèixer. Convidem a totes aquelles persones que hi tinguin interès.

Dilluns, 27 de març
al Teatre Laboratori

A les 19:00h. xerrada:
"EL TEATRE: UNA DRECERA PEDAGÒGICA. El taller de dramatització com a eina de canvi social a l'escola" a càrrec d’ANTONI NAVARRO

A les 20:30h. espectacle en clau d’humor:
“UNA CLASSE AMB DON ABILI” de i amb VALENTÍ PIÑOT

Els artistes de l’escena aprofitem l’ocasió per recordar al públic fins a quin punt volem que la nostra feina contribueixi també a la comprensió i a la pau entre els pobles.

Cada any pren la paraula, en nom de tots, una personalitat que escriu el “Missatge Internacional”. Aquest any ho fa Víctor Hugo Rascón Banda, dramaturg mexicà nascut a la serra de Chihuahua. És l’Institut Internacional de Teatre de la UNESCO qui n’encarrega l’escriptura del missatge i també la lectura pel dia 27 de març.

Víctor Hugo Rascón Banda en el seu “Missatge”, lúcid, directe, clar i essencial, diu entre altres coses: “El teatro tiene enemigos visibles, la ausencia de educación artística en la niñez, que impide descubrirlo y gozarlo...”
És perquè compartim aquesta inquietud, “l’absència d’educació teatral per a infants i joves”, que des del centre d’Osona de l’Institut del Teatre estem preparant uns Estudis Superiors de Pedagogia Teatral que pretenen formar un professorat que pugui impartir aquesta matèria.

Així doncs, proposem de celebrar el “Dia Mundial del Teatre” en aquesta direcció i hem organitzat els actes al voltant de la Pedagogia i el Teatre.

Missatge internacional de Víctor-Hugo Rascón Banda

UN RAIG D’ESPERANÇA

Tots els dies haurien de ser dies mundials del teatre, perquè la flama del teatre sempre ha estat encesa en algun racó de la terra durant aquests vint segles.
Al teatre, sempre se li ha diagnosticat la mort, sobretot amb l’aparició del cinema, la televisió, i ara els mitjans digitals. La tecnologia va envair els escenaris i en va esclafar la seva dimensió humana, es van fer provatures amb un teatre d’estètica plàstica proper a la pintura en moviment que va desplaçar la paraula. Hi va haver obres sense paraules, o sense llum, o sense actors, només amb maniquins i ninots damunt d’instal•lacions amb múltiples jocs de llums.
La tecnologia va intentar convertir el teatre en focs artificials o en espectacles de fira.
Avui assistim al retorn de l’actor davant l’espectador. Avui presenciem el retorn de la paraula a l’escenari.
El teatre ha renunciat a la comunicació massiva i ha reconegut els seus propis límits, els que li imposen la presència de dos éssers, un davant l’altre, que es comuniquen sentiments, emocions, somnis i esperances. Les arts escèniques estan deixant de contar històries per debatre idees.
El teatre commou, il•lumina, incomoda, pertorba, exalta, revela, provoca, transgredeix. És una conversa compartida amb la societat. El teatre és la primera de les arts que s’enfronta amb el no res, amb les ombres i el silenci, per fer sorgir les paraules, el moviment, les llums i la vida. El teatre és un ens viu que s’exhaureix a la vegada que es produeix, però que sempre acaba renaixent de les seves cendres. És una comunicació màgica, en la que cada ésser que hi intervé dóna i rep, quelcom que transforma, a l’altre.
El teatre reflecteix l’angoixa existencial de l’home i desentranya la condició humana. A través del teatre, no parlen els seus creadors, sinó la societat del seu temps.
El teatre té enemics visibles: l’absència d’educació artística en la infància que impedeix descobrir-lo i gaudir-lo; la pobresa que envaeix el món, tot allunyant els espectadors de les butaques; i la indiferència i el menyspreu dels governs que l’han de promoure.
Al teatre hi van parlar déus i homes, però ara és l’home que parla als altres homes. Per això, el teatre ha de ser més gran i millor que la vida. El teatre és un acte de fe, és el valor de la paraula sensata en un món dement. És un acte de fe en els éssers humans responsables del seu destí.

S’ha de viure el teatre per entendre què ens està passant, per transmetre el dolor que hi ha a l’aire, però també per poder entreveure un raig d’esperança en el caos i en el malson quotidià.
Un visca, per als oficiants del ritus teatral! Visca el teatre!

22-III-2006